Antoni, Cleopatra i la mòmia.

Com a la víspera de la batalla d’Azincourt, sota la llum d’una lluna plena simulada pels focus d’un teatre, record el dia que vaig llençar l’arenga d’esforç i victòria als alumnes de 2n-B. Jo també reflexionava sobre la meva responsabilitat (Every / subject’s duty is the king’s; but every subject’s /soul is his own.). També m’havia de disfressar , conscient que amb unes benes de mòmia certament només podria aspirar a gèneres menors com la farsa-.

Linealment, però amb l’el·lipsi del temps que sempre falta per assajar com cal, va arribar el dia anterior a l’actuació. I la imminència de la gesta no va dur aquesta vegada espontànies mostres d’incondicionalitat, sinó un esclafit de serps i llamps sortint dels llavis de Cleòpatra en direcció a Shakespeare: personatge i autor, curiosament escenificant allò mateix que quatre segles després idearia Unamuno.

Encara que la temàtica de carnestoltes d’enguany pretenia classificar èpoques de la història, la nostra actuació va reproduir la mateixa Babel temporal que havíem viscut durant els assajos. Egipcis, sí, però dins la ficció dramàtica del segle XVII. La mòmia i els déus jugant a cartes mentre sona “Poker face” de Lady Gaga, inexplicable si no ho justificam dient que la representació només eren els esborranys que va poder pensar Shakespeare. I davant de tot, com l’espectador del segle XXI, l’ull d’una lent que imitava els vaivens de la ment amb càmeres ràpides o pauses. La veritat és que per molt que ho intentàs, ningú no podria evitar ser perfecte exemple i testimoni de la seva època.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s