Corbes entre reixes, per Júlia Bonet

julia-bonet-blogPer què he fet aquest quadre?

No va ser una idea espontània, sinó que dins el meu cap ja feia temps que rondava una idea confosa d’un quadre amb aquestes característiques, que amb el temps va anar cobrant forma fins al dia d’avui, en què ja està reflectida en un llenç.

M’ha ajudat molt el fet de poder-lo fer a classe, perquè en un principi era un projecte que tenia pensat fer a casa pel meu propi compte. Fer-lo a les classes de dibuix m’ha permès consultar dubtes i poder millorar la idea que tenia, que si l’hagués duta a terme a casa no hauria quedat així com jo volia.

Tot va començar quan jo tenia devers vuit anys i em van diagnosticar una lleu escoliosi. Per als que no sàpiguen de què es tracta, és una curvatura de la columna vertebral, un fet molt comú entre la població, tot i que molta gent en té i ni ho sap. Simplement és una deformació, sense importància si és lleu, però que en casos extrems pot portar mals majors. Els primers anys jo tenia una corba de pocs graus, però després la cosa va canviar i vaig començar rehabilitació, fet que va representar un turment. La història no va acabar aquí, perquè després em van dir que havia de portar un corsé. Resultat de créixer el que no està escrit, una estirada descomunal i, és clar, la corba va canviar. Ja no era una, sinó que n’hi havia dues per compensar i havien augmentat en graus.

A Barcelona, el novembre de 2013 em digueren que el gener em posarien corsé. Em va caure com un poal d’aigua congelada, no m’ho esperava i la il·lusió va desaparèixer per complet. Va ser així que em donaren un aparell, més deformat impossible, el qual havia de portar 24h. La il·lusió tornà a aparèixer, però aquest cop no com a qui posen bràquets, sinó com qui veu una esperança de millora, em vaig adonar que era per bé, que calia portar aquella presó amb mi per ser lliure la resta de la meva vida.

I sóc aquí, dos anys després amb un corsé que ja em ve a la mida, més alta que no sé què, amb una corba suposadament estable de 30º. El duc de cada vegada menys hores i esperant que s’acabi. He d’admetre que és un tema que al principi, a 1r d’ESO, em tenia frustrada i trista. Veure com les meves amigues no havien de portar allò i veure’m limitada per a segons quines activitats no era agradable. Ara ja ho porto millor, és vera que em fa sentir una mica insegura i que segueix sent un turment (exagerant), però m’ha servit com a lliçó per ser més optimista davant la vida.

Estic orgullosa d’haver seguit les instruccions donades i contenta de saber que, gràcies al meu compliment, anirà bé. Podria haver passat de tot i no haver-lo dut, però no ha estat així i me n’alegro.

El quadre és una metàfora d’aquesta experiència que acabo de contar. La gàbia deformada representa el corsé, i està mig fosa representant que així com passa el temps queda menys perquè ja no l’hagi de dur. És com una presó, les presons serveixen per corregir el comportament d’algú, doncs la meva, per corregir-me l’esquena, i és així com em sento, com si estigués empresonada. Però en comptes de representar una presó, represento la mateixa idea però amb una gàbia que no es desvia gaire del concepte. La columna amb les corbes no s’allunya de la realitat, però el fet que comenci essent una corbata té el seu sentit. La gent que porta corbata sol ser ben plantada i sol tenir una actitud responsable i seriosa, i el gest de col·locar-me-la és com si em digués: – Avui sóc aquí, portant el corsé, fent la meva feina i n’estic orgullosa d’ella – . A més les mans fent tensió per col·locar-la representen la meva voluntat i el meu esforç perquè millori la corba. La resta, els cabells que es converteixen en barrots i altres detalls no són més que trets del meu físic, la meva cabellera obscura i arrissada, per exemple.

Tots els sentiments de ràbia, tristesa… Les sensacions de sentir-me atrapada… Els mals moments d’aquesta experiència, fins i tot els bons, són els que m’han portat a pintar aquest quadre. Ha estat la meva via per esplaiar aquests sentiments i trobo que no podia ser més encertada. Com a última reflexió, si em demanessin si voldria canviar el meu passat i poder escollir no tenir escoliosi la meva resposta seria un ferm no. No, perquè a rehabilitació he conegut unes de les millors persones d’aquest món i anar allà cada dimarts i dijous és una alegria per a mi. Quan era més petita hi havia més diferència d’edat entre les altres noies i jo, però ara que he crescut, hi ha grups diferents, gent nova, tan sols ens portam un parell d’anys i ens entenem millor. Així com abans no m’agradava anar-hi i feia el possible per quedar-me a casa ara m’encanta, perquè a part de ser bo per a la meva salut, és un temps en el quà m’esvaeixo de l’institut o dels problemes que pugui tenir en aquell moment. A més, el corsé m’ha donat ànims per fer coses que quan me’l llevin no dubtaré de fer. Ha estat com un punt i a part que m’ha permès reflexionar; no sé si ho necessitava però ara ho agraeixo.

El quadre el regalaré a la gent que fins ara m’ha estat ajudant, entre Mallorca i Barcelona, i va dedicat a tots ells, tant a les meves companyes de grup com als professionals que m’han tractat. Tot i que es quedi a Mallorca no dubtaré d’enviar-ne un altre a Barcelona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s