El batec del cor

EL BATEC DEL COR

Em demanen que escrigui sobre el que la música significa per a mi. La primera música que tots escoltàrem, malgrat no en siguem conscients, fou el batec del cor de la nostra mare quan estàvem dins del seu ventre. Després, just acabats de néixer, les cançons de bressol que ens cantaven els nostres pares i padrins. Més endavant arribaren les cançons dels jocs infantils o les cançons populars que ens feien aprendre de memòria.

Va ser en aquest moment que vaig començar a cantar amb una coral; ho vaig passar molt bé amb els meus companys, aprenent cançons, fent concerts i viatjant. Trob que l’educació musical és imprescindible per a la formació cultural, intel·lectual i emocional de les persones.

Quan tenia tretze anys, la meva mare em va regalar una guitarra espanyola i, quan en tenia quinze, un dia em vaig presentar a ca nostra amb una guitarra elèctrica i un amplificador. Al meu pare, que no entenia molt bé això del R&R, pens que no li va caure gaire bé, però, què hi farem! ja s’hi acostumarà! vaig pensar. Ara ja n’he tengudes moltes, de guitarres! I per ca nostra n’hi ha més de mitja dotzena, unes grunyen, unes ploren, i altres fan bauxa!

Des d’aleshores he pogut tocar amb molts de músics i amics, per passar-ho bé, per fer concerts a llocs tant petits com grans, per aprendre coses noves, per enregistrar algun CD, però sobre totes les coses, per gaudir-ne i compartir. La música ja forma part de la meva existència.

I tot va començar amb el batec d’un cor.

XISCO JUAN

concert bloc

La música ha estat present sempre en la meva vida. Des de ben petit, sentia ma mare cantar els grans èxits espanyols dels seixanta i setenta (Brincos, Cecilia, Nino Bravo, etc.). El meu pare era més selecte i en record bàsicament dues branques: La cançó protesta en totes els seus vessants (Carlos Puebla y los revolucionarios, Carlos Mejía Godoy y los de Palacagüina, Carlos Cano, Jarcha, Serrat, Llach…) i el flamenc pur, el del cante jondo, no els pseudoflamencs ensucrats que varen vendre durant la Dictadura (Juanito Valderrama, Manolo Caracol, entre d’altres), sinó autèntics, com Camaron, La niña de la Puebla, José Meneses o Lole y Manuel. Amb l’adolescència vàren venir els grans èxits dels vuitanta i noranta, però no varen influir gaire en la meva manera de veure la música fins que vaig descobrir els Dire Straits. La primera vegada que vaig sentir en Terry Williams a l’Alchemy, vaig començar a sentir un impuls cap a la bateria. A partir d’aquí, vengueren les grans bandes de sempre, les quals em tocaren profundament: Led Zeppelin, Jethro Tull, Queen, Yes, Rolling Stones, Police i sobre tot, Deep Purple. Els meus amics m’introdueixen en la música dels seixanta: Chuck Berry, Janis Joplin o Jimmy Hendrix, també de gran influència per comprendre el tot de la música actual. Amb devuit anys, i sense formació musical prèvia, vaig adquirir la meva primera bateria i vaig muntar una banda amb amics del poble. Idealistes fins a la medul·la, començàrem a fabricar les nostres pròpies composicions i al cap de 3 anys la banda ja tenia forma i amb una maqueta de 6 temes ens presentàrem al concurs Pop-Rock de Palma com “SPEED JAW”. No passarem el tall de 6 cap a la final, però quedàrem en un més que acceptable onzè lloc de 62 bandes inscrites. L’aventura Speed Jaw es transforma en una banda indie de música en anglès que va durar alguns anys més, durant els quals aconseguírem tocar a locals mítics de Palma, com l’Havana cafè concert on uns al·lotets que començaven ens feren de teloners, uns tal “Sexy Sadie”. Després d’això, el baixista i jo iniciàrem un altre projecte, NOU SET U, una banda de rock català amb influències de Sopa de Cabra, Sangtraït, Tots Sants i Thin Lizzy. També vàrem viure l’aventura del Pop Rock, i quedàrem els setens. La banda va durar poc més de 2 anys, i després d’això vaig entrar en sequera uns 2 anys més.

L’any 2002 em presenten en Nando Ros, i en Guillem Coll, els quals estaven cercant un bateria per a un grup de versions de rock. M’agrada la idea i començam a preparar temes per a un repertori de 20 cançons. El projecte s’anomena APHONICS. Des de llavors, la banda ha crescut, i ha incorporat nous membres a les veus i hem preparat més de 150 temes repassant la majoria dels grans clàssics de sempre: Rolling Stones, Pearl Jam, Queen, Police, Neil Young, Beatles, The Cure, Lenny Kravitz, així com molts de temes dels grups espanyols dels anys 80: Loquillo, Radio Futura, Alaska, Los Secretos, i un llarg etc. Som ja uns clàssics a les revetlles de la zona nord de Mallorca i als locals de música rock de Palma i foravila.

Per cert, el meu pare, que enyor moltíssim, em va fer una guitarra espanyola ara farà uns sis anys, la qual cosa em va obligar a aprendre a tocar-la també.

Pep Rios

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s