Siluetes retallades

L’antic rellotge de paret marca les 03:34 quan sona el telèfon del saló. El seu soroll trontolleja per les fosques cambres de la casa i omple el silenci que hi regnava. El senyor Albert obre els ulls lentament i tarda uns segons a adonar-se d’on prové el renou. En deixondir-se, s’incorpora al llit i tot fregant-se els ulls es demana qui redimonis crida a aquella hora. Amb posat emprenyat s’aixeca i es passa les sabatilles per respondre la telefonada. Surt del dormitori precipitadament i recorre el passadís fins que arriba a la saleta.

L’aparell, il·luminat per un raig de lluna que es cola pels finestrals, tremola sobre una petita tauleta rodona de fusta negra com el quitrà. N’Albert el despenja -Qui és?- demana amb un to clarament molest. Poc a poc la seva expressió d’enuig va transformant-se: primer reflecteix incomprensió, durant uns instants mostra incredulitat i, progressivament, el color del rostre deixa espai a una ganyota de terror.

Passats uns segons, penja el telèfon, es posa la jaqueta sense vestir-se, surt com un coet de casa seva. I s’endinsa en la foscor de la nit. En deixar la paperassa en ordre, el detectiu Jan Ortigues decideix fer-se el segon cafè del matí, però de camí a la màquina de begudes la seva secretària l’intercepta. -Té una telefonada d’un tal Albert Torres- i veient que es disposava prendre un cafè afegeix -.Sembla urgent, l’home està molt trasbalsat. El detectiu li agraeix l’avís, s’apressa a correspondre la trucada i, en acostar-se el telèfon a l’orella, sense haver dit una sola paraula, un home de veu profunda i vibrant comença a parlar-li.

-Detectiu Ortigues, ha succeït una desgràcia, la meva cosina ha desaparegut. Però això no és el més estrany. Vingui a la possessió dels Roca tan prest com pugui si us plau.

Quan en Jan acaba de processar tota la informació i pensa una resposta, l’home ja ha penjat.

Aquella mateixa tarda agafa el cotxe i recorre un solitari camí sense asfaltar que aprofundeix dins el bosc. En arribar a un petit encreuament de camins aparca, surt del vehicle i localitza un caminoi amb un cartell en el qual es llegeix “Possessió dels Roca”, seguidament, s’interna en el viarany. Després d’uns minuts caminant pel sender, arriba al portal d’un gran casal. S’aproxima a la porta i aixeca la balda per ferla picar, però li cau i colpeja amb massa força, fet que desencadena un gran enrenou.

Una serventa obre la porta i mira amb amargor en Jan, aquest s’avergonyeix de la seva relliscada.

-Bona tarda- diu per rompre el silenci -.Vinc a veure el senyor Albert Roca.

La dona el fa passar amb un gest desagradable i mentre parteix per dedicar-se als seus afers, mostrant-li la esquena i sense girar-se afegeix:

-És a la sala de visites, pujant l’escala a l’ala dreta, la tercera porta de l’esquerra. Abans de topar amb la porta correcta, en Jan entra en un bany on un home d’avançada edat s’està dutxant i surt tot demanant disculpes. En arribar a la saleta es troba dos homes parlant asseguts en butaques, però interrompen la seva xerrada en veure’l apuntant per la porta. Reconeix ràpidament un dels dos homes: es tracta d’en Marcel Roca. Temps enrere va ser un prestigiós cirurgià que apareixia amb freqüència en documentals i revistes de medicina, però quan va perdre un pacient de renom durant una operació especialment delicada el varen difamar i va acabar perdent el seu treball i la seva fortuna. Les males llengües diuen que ha estat vivint aquests darrers anys d’estalvis i ajuts públics. L’altre resulta ser n’Albert Torres, el cosí de la víctima i l’home que el va trucar per telèfon.

-Detectiu!- exclama n’Albert – Tanta sort que ha vingut. Li presento en Marcel, el meu cosí i el germà de na Maria Roca, la desapareguda.

-És un plaer – diu aquest -. aniré a fer un tomb mentre n’Albert li concreta els detalls, va ser la primera persona en assabentar-se de la desgràcia. Seguidament travessa la cambra i surt per la porta. Amb un senyal, n’Albert convida Jan a asseure’s.

-La meva cosina era una dona solitària. El seu home la va abandonar fa anys quan li varen diagnosticar esterilitat i no s’ha sabut res més d’ell. No sortia mai de la casa, tots els encàrrecs els duia a terme la serventa i del jardí s’ocupa un vell amic de la família que viu en una petita caseta a la part posterior del casal.

Només la serventa, jo i en Marcel tenim claus de la casa – Fa una pausa per empassar saliva -. Ahir a la nit em va trucar la meva cosina sobre les tres de la matinada. Parlava desesperadament ràpid i no en vaig arribar a entendre res, però no va ser necessari, perquè quan va xisclar vaig entendre que es trobava en perill. Just després es va tallar la telefonada. Vaig venir tan prest com vaig poder. La serventa em va obrir i em va contar que en sentir el crit va pujar a veure què passava, però no va trobar ningú.

En Jan rumia uns segons, li sembla massa obvi que la serventa en sigui la culpable. Abans que pogués pensar altres opcions, n’Albert afegeix al trencaclosques una peça que el fa més difícil de resoldre.

-El més desconcertant és que ha desaparegut també d’una fotografia.

-Com? – diu en Jan estranyat -. Expliqui’s millor.

N’Albert condueix el detectiu fins al dormitori de na Maria i li mostra una gran fotografia emmarcada. Es tracta d’una foto de grup on apareixen n’Albert, en Marcel i un parell d’homes i dones que en Jan no coneix. Entre dos dels desconeguts hi ha una silueta retallada, com si algú hagués volgut eliminar un dels personatges de la fotografia. El tall és extremadament net, quasi professional.

-Aquí, on ara hi ha aquest forat, s’hi trobava la meva cosina – diu n’Albert -.

El dia en que va desaparèixer, també ho va fer del quadre – Després d’uns instants s’excusa: -. Ara he de partir a arreglar comptes amb el notari, després de la desaparició dels seu home na Maria em va posar a mi com a hereu.

En Jan parteix cap a la comissaria. El misteri ara és major, no sap per on començar a resoldre’l. Falten pistes i informació, està totalment estancat. Per aquesta raó traspassa el cas a un altre detectiu i s’oblida de maldecaps. Però, al cap de pocs dies, rep nova informació sobre l’assumpte: l’Albert Torres ha desaparegut.

En Jan torna a la possessió per confirmar les seves sospites. Puja al dormitori de na Maria Roca i, efectivament, n’Albert ha estat retallat de la fotografia.

Just en tornar a comissaria redacta una ordre de detenció per capturar a en Marcel Roca on es pot llegir:

Marcel Roca és sospitós potencial de la desaparició d’Albert Torres i Maria Roca per les següents raons:

-A causa del seu moment de pobresa, va veure necessari heretar les propietats de la seva germana que estaven a nom del seu cosí.

-Les dues víctimes han estat retallades d’una fotografia amb una precisió professional i mil·limètrica que només un cirurgià com en Marcel podria posseir. Es desconeixen les raons que l’han conduït a fer-ho.

-A part de n’Albert i la serventa, era l’únic amb claus de la casa Per aquesta i altres raons, sol·licito la seva immediata detenció. ”

Pep Verdú Díaz, 4t A 25-11-2014

Pep Verdu. Reinterpretacio Siluetes Retallades bloc

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s